L’independentisme fa tres anys que va a la deriva, tres anys esperant que si es rebaixava la tensió, l’estat espanyol seria més benèvol amb els presos polítics. Tres anys de reculades, baixades de pantalons i picabaralles entre els partits independentistes. El desconcert era general i el desencís palpable.

El poble, que confiava que els polítics complirien les promeses electorals, està atònit veient com tornen les velles dinàmiques de gestió autonòmica i ja no s’aixeca la veu quan el govern central recentralitza les competències i atempta contra la llibertat dels ciutadans mentre fa una gestió nefasta de la crisi sanitària.

A la Moncloa aixequen la bandera de la lleialtat institucional cada cop que algun govern autonòmic s’atreveix a criticar la gestió que està fent l’executiu socialista. Una gestió que ha deixat la ràtio més alta del món en morts per milió d’habitant.

Ja n’hi ha prou de submissió!

Ja no podem confiar més en els partits polítics. Uns segueixen somiant pactes fantasiosos amb Madrid, els altres no són capaços ni de la més petita insubmissió i els que queden són tan petits que ara mateix no poden aportar massa.

Hem de deixar de dependre d’unes poques cares públiques que no es volen jugar anar a la presó o ser apartats de la vida política com el president Torra per no haver despenjat una pancarta. Hem de començar a confiar en centenars de milers d’anònims. Els mateixos centenars de milers que van començar comandant aquest procés i el van portar fins al punt més alt de l’onada abans de passar el testimoni als polítics perquè rematessin la feina.

Cal tornar a pressionar des dels carrers i exigir el que volem i mereixem: viure en una república catalana lliure i sobirana. No podem seguir esperant una intervenció europea, perquè no arribarà, o aconseguir un pacte amb Madrid, que no arribarà, o que els polítics catalans de cop i volta comencin a practicar la insubmissió contra l’estat espanyol, que no passarà.

Cal deixar de ser tan dependents de les ordres de les organitzacions i els partits. Ja no hi ha cap pla, ja no hi ha procés, ja no hi ha full de ruta. L’únic camí transitable ara, i més amb la crisi econòmica i social que ja s’albira, és la de plantar-se i sortir al carrer. D’expressar la nostra decepció, ràbia i anhels, de deixar clar als de dalt (empresaris, banquers i polítics) què significa democràcia: poder del poble.