Una crònica de Laura Luque i fotografies de David Melero

Als afores del poble de Medyka, fronterer entre Polònia i Ucraïna, s’acumulen centenars de refugiats que entren al país a peu. Un cop a Polònia, esperen a ser recollits per autobusos que arriben cada 20-30 minuts i els transporten cap a diferents punts de la ciutat de Przemysl, la més propera. No és extrany que els vehicles destinats a complir aquesta tasca no donin l’abast, així que sovint demanen ajuda als voluntaris per efectuar aquest transport. Els efectes de la crisi migratòria provocada per l’ofensiva russa es noten en l’alta densitat de persones i rostres confosos que s’agrupen a Medyka.

Les temperatures són dures, de fet neva sovint i l’espera es fa farragosa, en aquest moment de pausa els pensaments i les pors corren més de pressa del que ho fan les maletes que transporten mitja vida. Per intentar pal·liar això, les autoritats, juntament amb desenes de voluntaris, han preparat un petit campament improvisat ple de caixes de roba, barrils de foc, menjar, begudes calentes i fins i tot, joguines pels nens. Les llargues cues de persones que esperen l’autobús per poder arribar a un espai calent i tranquil estan formades principalment per dones, persones grans i nens, ja que els homes d’entre 18 i 60 anys no poden abandonar Ucraïna. Abans de creuar la frontera i començar una nova vida, les famílies s’acomiaden dels seus pares, germans, tiets, amics… Que es queden per anar a combatre. Els infants s’asseuen damunt dels equipatges i de tant en tant, somriuen i juguen una mica, sempre prop de les mares.

En aquest petit campament improvisat a Medyka, també hi ha qui espera algú, com per exemple el Zyma, un home ucraïnès que fa 5 anys que viu a Polònia i ara espera els seus amics, que estan creuant la frontera. Ens explica que venen a peu i es quedaran amb ell a la seva casa, situada a un poble fronterer entre Polònia i Alemanya, a uns 700 km d’aquí. Hi ha voluntaris de tot arreu. El Davide Martello ha vingut des d’Alemanya per tocar el piano, amenitzar l’estona i aportar una mica d’esperança i alleugeriment a aquelles que ho han hagut d’abandonar tot. Algunes s’han unit a la seva melodia per cantar cançons com Alellujah. Des de Bucarest ha vingut l’Alex, sol amb la seva furgoneta plena de menjar, medicaments i mantes i ara es passeja pels voltants oferint ampolles d’aigua i una mica de conversa. L’Alex ens presenta al Kasper, de la xarxa de col·lectius food not bombs, que reparteix menjar calent a una carpa situada just al final del camí pel qual les refugiades arriben a peu. Els hi ofereixen plats vegans i vegetarians fets amb aliments sobrants de mercats i forns de pa.

A uns metres d’aquí, el carril de cotxes que entra cap a Ucraïna està col·lapsat i els vehicles avancen lentament. Hi ha moltes furgonetes que transporten material d’ajuda humanitària, persones que hi van per lluitar o per reunir-se amb els seus éssers estimats i voluntàries que travessen la frontera per recollir persones. Altres, vestits amb robes de color verd caqui i carregats amb grans motxilles, entren a Ucraïna a peu.

Molts ciutadans polonesos com l’Ania agafen el cotxe moguts per un sentiment de germanor i se’n van a la frontera per portar productes de primera necessitat, com medicaments o abrics i recollir el màxim de persones que puguin. L’Ania comenta que en aquests moments tan difícils, les lleis perden força i les autoritats permeten fins i tot transportar 10-11 persones en cotxes de 5 places. Les mascaretes i les distàncies de seguretat tampoc tenen importància, la covid ha passat a ser l’últim dels problemes aquí. El Tomasz, que també ha vingut a ajudar, ens explica que hi ha una web (transporterua.com) per a voluntaris i refugiats on poden inscriure’s per maximitzar la coordinació en el transport arreu de Polònia. Ell  fa una setmana que ve aquí cada dia i quan li preguntem si sap el motiu pel qual el torrent de gent ha augmentat de nou ens diu que no ho sap: “Les cues són imprevisibles perquè la guerra és imprevisible”, respon amb determinació.

La coordinació i organització són eficaces, però és inevitable que el caos sigui palpable allà on enfoquin els nostres ulls: és difícil estar preparat per enfrontar els estralls d’una guerra. Els agents de l’autoritat i voluntaris alcen la veu per demanar pas pels autobusos i la gent es desplaça amb moviments ràpids i maldestres cap allà on hi hagi un espai lliure. Els autobusos s’aturen davant de les portes del centre comercial Tesco, tancat pel Brexit i actualment habilitat per donar sostre a les refugiades que no tenen on anar. Aquestes baixen i caminen sota la neu amb un ritme més tranquil, com alleugerit. Tot i que ajudarà, un lloc calent i segur no serà consol suficient per a les persones que han abandonat la vida que tenien per fugir de la guerra.