Dos testimonis relaten com, per la seva condició de dona, han hagut de marxar del país que les ha vist créixer
Dos testimonis relaten com, per la seva condició de dona, han hagut de marxar del país que les ha vist créixer
Després de dues dècades d’intervenció militar a l’Afganistan amb l’objectiu oficial de combatre Al-Qaeda, el president dels Estats Units, Joe Biden, va anunciar el 14 d’abril del 2021, la retirada de les tropes militars del país.
La consegüent ofensiva per part dels talibans va arribar a Kabul, la capital, el 15 d’agost escombrant totes les províncies al seu pas i derrotant el govern d’Ashraf Ghani, provocant la seva imminent fugida del país. Finalment, els agents internacionals van abandonar l’Afganistan el 31 d’agost, efectuant una operació d’emergència que va comportar l’evacuació de 123.000 persones que corrien el risc de ser detingudes o executades pel nou govern. L’aeroport de Kabul es va transformar en un ‘campi qui pugui’ per la gent amb recursos. Els que no tenien familiars directes que es poguessin acollir a un programa internacional per exiliar-se amb garanties, tenien l’opció d’explorar alternatives clandestines per fugir del país o bé quedar-s’hi i patir la repressió del govern autoritari. Una de les últimes mesures d’aquest és la prohibició a les dones d’estudiar a les universitats i la impossibilitat d’accedir al títol per a les que encara no l’han anat a recollir.
El 14 d’agost del 2021, mentre la Leila (nom fictici), de vint-i-quatre anys, tornava de la universitat, on estudiava enginyeria, pensava en què passaria si els talibans ocupaven Kabul, la seva ciutat. “Serà l’última vegada que veuré aquest carrer?” es preguntava mentre tornava a casa. L’endemà al matí la seva mare confirmava amb les seves paraules que el que la Leila havia tingut era una premonició. El grup radical islamista havia ocupat la capital, arribat al poder i alliberat els seus presos. La mare de la Leila era jutgessa i en qualsevol moment podia ser abordada per algú a qui en un passat havia enviat a presó. “A l’Afganistan els condemnats tenen tota la informació del jutge que porta el seu cas, no té cap sentit”, explica la Leila. Per tant, havien d’abandonar el país de forma immediata. La Unió Internacional de Magistrats va informar-les que podien accedir a un programa especial per a refugiats i així ho van fer. La Leila va haver de viure a Grècia durant uns mesos, mantenint-se com podia amb un ajut de 150 € mensuals, ja que els talibans havien bloquejat els seus comptes. Finalment, amb els papers en regla i el bitllet d’avió al seu poder, va poder reunir-se amb la seva família al Canadà, país que va activar un programa especial pel qual prometia acollir 40.000 refugiats afganesos.
A Atenes, Grècia, ella i l’Aisha (nom fictici), de vint-i-sis anys, es donaven suport, totes dues estaven atrapades en aquests llimbs mentre esperaven a reunir-se amb els seus familiars. Ella era ginecòloga i estava promesa amb la seva parella, que va haver de refugiar-se al Pakistan, però la seva vida es va veure completament interrompuda aquell 15 d’agost. Si no hagués estat per la seva germana, que era periodista, l’Aisha no hauria pogut sortir de l’Afganistan. La seva mare, activista, i la seva germana van aconseguir, mitjançant una organització internacional d’ajuda a les dones, realitzar els tràmits pertinents per marxar sense deixar l’Aisha enrere. Tant ella com la Leila van poder escapar en un dels últims avions que sortia de l’aeroport de Kabul, on, afirmen, regnava el caos i la desesperació: “Hi havia perill d’immolacions, se sentien trets, la gent corria desesperada…”, explica l’Aisha. Les mesures d’ordre i seguretat van passar a un segon pla, la prioritat era fugir.
Els talibans van irrompre al domicili on l’Aisha vivia amb la seva família, amb l’excusa de vetllar per la seva seguretat, però l’objectiu real consistia a buscar documents que relacionessin a la família amb l’antic govern. Sabia que si no abandonava el seu país, no tindria una vida digna: “Què tindré permès fer? Podré portar roba d’algun color que no sigui el negre? Podré passejar sola pel carrer?” Es preguntava. Actualment, estan intentant reconstruir la seva vida al Canadà, un país que mai havien trepitjat. Saben, però, que elles han estat afortunades i reconeixen que han tingut una opció que aquelles sense recursos econòmics i contactes especials no tindran.
L’Aisha afirma indignada que en plena onada de l’èxode ucraïnès, les autoritats de països com Alemanya asseguraven als refugiats afganesos que la situació a l’Afganistan s’havia estabilitzat, i, per tant, podien tornar-hi per deixar més espai als refugiats ucraïnesos. En l’actualitat, hi ha pocs països on és viable aconseguir un visat humanitari per a escapar dels talibans. Al Brasil, un d’aquests territoris, desenes d’afganesos malviuen a un campament improvisat a l’aeroport de Sao Paulo mentre esperen places lliures a albergs. D’aquelles que s’han quedat a l’Afganistan se’n sap poc, a causa de la dificultat d’informar amb veracitat sense greus represàlies. Però les dones s’enfronten a matrimonis forçosos, violència, impossibilitat d’accedir a la universitat, i, en resum, una vida sense cap mena de llibertat.
______________
L’Alerta necessita el vostre suport
L’equip de l’Alerta està formada per persones que fan aquesta tasca de forma voluntària. Degut a l’augment de visites ens hem vist obligats a apujar les capacitats del servidor, per tant tenir més despeses que no podem cobrir només amb la publicitat. Amb una petita aportació de forma completament segura pots ajudar-nos a continuar la nostra tasca.
Us podeu fer subscriptors de l’Alerta en aquesta pàgina.
Tens dubtes? Totes les respostes en aquest post!
Ets una empresa? Anuncia't a l'Alerta!