fa 1 mes

La decadència del fotoperiodisme a l’estat espanyol

Retribucions precàries i males praxis podreixen el periodisme. Professionals com Mireia Comas l’embruten. Volíeu noms i casos? Aquí ho teniu.

Retribucions precàries i males praxis podreixen el periodisme. Professionals com Mireia Comas l’embruten. Volíeu noms i casos? Aquí ho teniu.

Una editorial de David Melero en primera persona.

Totes les paraules de l’article són basades en l’experiència pròpia o d’altres fotoperiodistes i en cap cas aplica a tota la premsa però forma part de la realitat de la professió.

Aquestes paraules no són sols fruit d’una escalfada o d’un fet aïllat. No m’he aixecat amb el peu esquerre, no m’he trobat amb dues cartes d’impagament d’hisenda a la bústia de casa i tampoc m’ha arribat una multa per excés de velocitat a les rondes tornant de l’Empordà el darrer cap de setmana. Tinc els meus motius que us detallaré a continuació. Com bé sabeu, l’Alerta Canal neix amb el propòsit d’informar i donar veu a la població, les protestes i les mobilitzacions, entre d’altres, sempre al costat de l’oprimit. Vàrem començar al voltant del procés, dels successos de l’1 d’octubre, de la postsentència i la resta. Vam decidir posar l’ull a les problemàtiques principals del país: Els desnonaments en l’àmbit d’habitatge, les vagues en l’àmbit laboral, sindical i estudiantil, la repressió en les manifestacions i accions entre molts altres.

Actualment, això ho porto pràcticament sol, tinc col·laboracions amb certes persones que ajuden a mantenir el projecte amb articles i cròniques que mereixen ser explicades. La Laura Luque, l’Alfons Cabrera, en Daniel Vázquez i un servidor són les mans que mantenen viva l’Alerta. He pogut treballar amb ells en temes d’àmbit nacional i també hem estat a l’estranger fent cobertures internacionals a Grècia, Polònia i Ucraïna.

Però bé, no perdem més el temps i anem al gra de l’assumpte. Podria fer una editorial més llarga, però no cal fer tantes voltes.

Darrerament, s’ha intensificat i normalitzat una mala praxi espectacular a l’hora d’informar des d’alguns mitjans de comunicació, digitals i paper, a més de televisions.

Retribucions precàries per als freelance

Constantment trobem retribucions absurdes de feina en moltes ocasions, que hem denunciat anteriorment i que malauradament continuem denunciant. Sense anar més lluny, aquest març ens vam trobar en aquest cas en el qual ens posàvem en contacte amb una redactora del Salto Diario dient que érem a Ucraïna i que si volien que féssim quelcom per a ells, i ens deien que sí que estaven interessats en fotos, que podríem saldar amb 80€ unes fotos de Kiev o qualsevol ciutat bombardejada. Vull admetre que amb El Salto sempre he tingut bona relació fins que va succeir això. Em va saber molt de greu, tot i que potser amb ells ha estat un cas puntual, també sé que les tarifes de pagament són ridícules. No és un fet generalitzat, però hi ha mitjans que a l’hora de pagar a un freelance les retribucions són ridícules, siguin per cobertures internacionals o territorials.

Robatori de material audiovisual sense limits

Constantment a diferents fotògrafs, periodistes, fotoperiodistes i videoperiodistes se’ls vulnera la propietat intel·lectual de la seva feina, agafant i utilitzant les seves imatges sense permís, sense citar i traient un rèdit econòmic per això. A pàgines web de mitjans de comunicació amb diversos banners de publicitat, a la televisió i altres formats on mentre ells monetitzen el contingut tu no reps cap mena de retribució econòmica pel teu esforç i labor informativa en haver-ho produït. En el meu cas, m’he vist obligat en algunes ocasions en enviar burofax i factura per a fer valdre la meva feina, fer-me respectar i que em paguessin la feina. Mitjans com E-Noticies, OK Diario, Las Republicas, La Republica, La Razon, El Catalan, Metropoli Abierta i d’altres m’han robat material a mi i d’altres companys, pujant el contingut o incrustant un tweet sense permís.

Com a professional és molt i molt trist veure’t obligat a fer això. Siguis o no autònom (en el meu cas ho soc) has de fer respectar la teva feina. Si tu treballes amb uns clients i et paguen per cada feina que els hi fas, però, per altra banda, t’estan robant material i reproduint-lo sense assumir-ne el cost, si un no es queixa o no reclama la feina al que te l’agafa sense permís, no estaria faltant el respecte al client pagador? No se suposa que has de fer valdre la teva feina i respectar-te, donar valor al teu contingut? Doncs això és el que he fet. Quan m’han pres material, captura certificada, factura i burofax. I fins ara tampoc m’ha anat malament. No tots t’escolten però. Esgota molt conèixer la precarietat del freelance. És fins i tot patètic saber que alguns mitjans que destapen casos de corrupció, fan brillants investigacions o magnífiques editorials i cròniques, són sovint els mateixos que promouen aquestes males praxi.

Alguns mitjans s’han dedicat en nombroses ocasions a agafar-te el material que està penjat a la teva xarxa social de preferència com a una publicació informativa / divulgativa i decideixen pujar-ho al web o bé inserir el tweet. La majoria d’editors o de mitjans de comunicació que ho han fet una o més vegades s’escuden dient que “si ho publiques a Twitter puc incrustar-ho i acompanyar el text, és legal”. Doncs la meva opinió és que en tot cas el teu text acompanya el meu material gràfic. Sovint el títol d’aquests articles on s’ha incrustat un tweet és: “VÍDEO: Espectacular càrrega dels mossos a la manifestació per Pablo Hasel”. I et trobes que sense el vídeo, que és el que està venent l’article, el text no s’aguantaria per enlloc. La qüestió sempre és buscar el clic, fer titulars sensacionalistes, cridaners i morbosos que incitin a entrar. i deixeu-me que us ho torni a dir: això no és periodisme. Veieu normal que el periodisme sigui estar en una cadira vuit hores, atent a les xarxes i tertúlies per veure quina de grossa diu algú per córrer a fer el titular que “ho petarà en visites?” Quan fas això, probablement estàs actuant com una empresa que busca visites per rendibilitzar els articles amb els anuncis, i no incentivar un bon periodisme.

Aquestes tres captures de pantalla són d’una redactora de Telecinco que es diu Noelia. L’any passat érem a La Palma en Jordi Costa, Carles Rabada i servidor fent un projecte anomenat “Magma, la doble cara”, un reportatge molt motivador i molt humà que donava veu a les persones de l’illa que patia les conseqüències ambientals i catastròfiques del volcà cumbre vieja en les seves pròpies carns. El vídeo que vàrem vendre a una agència internacional sense acord d’exclusivitat (ja que sabíem que el voldrien mitjans d’aquí l’estat espanyol) va ser publicat a un canal de YouTube animalista sense preguntar-nos i T5 els hi va demanar. Aleshores ens van demanar des de T5 si volíem ser entrevistats per donar veu a la nostra feina i així difondre el nostre vídeo. El que ells realment volien no era la nostra participació ni aportació , era el vídeo. No vam acabar sortint parlant d’això ni donant detalls del succés on un gat va ser rescatat i portat a la protectora.

Conclusió: tracte lamentable i ens trobem l’endemà al matí que el vídeo ha estat venut / ofert a diversos mitjans de comunicació com ABC, El Mundo i Cadena Ser entre d’altres sense permís ni menció en alguns casos a través d’ATLAS (el culpable), l’agència de Mediaset i Telecinco. Finalment, la conversa no va arribar a cap acord tot i les bones formes i ganes de parlar, i la Noelia em va bloquejar al WhatsApp.

Parlant del volcà de la palma, no està gens malament recordar aquesta anècdota, desgraciadament habitual en l’ofici, on un equip de “El programa de Ana Rosa” va deixar de costat l’ètica (si és que mai l’havia tingut) i va decidir desobeir les ordres dels bombers (UME) per poder gravar sense permís una família plorant que abandonava la seva casa acompanyats pels bombers, ja que la colada de la lava s’hi aproximava. Això no va agradar a les forces de seguretat de La Palma i va crear un precedent el qual després tots els professionals ens penediríem. Els cordons de seguretat que restringien els accessos van intensificar-se durant els primers dies i van denegar la majoria de permisos per entrar a certes zones fins que van passar els dies. Això només és un clar exemple dels “carronyaires”, el “buitrerisme” i males praxis que sovint els mateixos professionals ens trobem com a companys, i que de forma més directa o indirecta esquitxa amb la mala imatge de tota la professió, a més de trobar-te tu amb dificultats per treballar gràcies a actituds negatives de “companys” del sector.

Bé, recordar-vos que aquest 3 de setembre estrenem un documental de la nostra feina en quatre estades diferents de l’illa de la palma i esperem que us agradi.

El mitjà local de Sitges “l’Eco de Sitges” em va robar unes fotografies d’uns concerts els quals vaig fotografiar durant l’estiu a Barraques de sitges. Els hi vaig enviar un burofax i una factura. Encara espero resposta.

La cirera del pastís: Maldat i poc companyerisme

El sector del freelance és força petit i a vegades massa competitiu. Hi ha moltes enveges, persones amb mil i una lliçons, maneres de fer més i menys qüestionables. Però per sobre de tot hi ha bones persones. Persones que t’ajuden, que t’escolten, que et donen un cop de mà si fa falta. Fa relativamet poc va sortir un compte a Twitter que es dedicava exclusivament a posar a parir als fotoperiodistes que a la persona del compte els hi semblàvem una merda de persones, uns mal professionals i incompetents, o simplement volien fer-se uns riures a partir de la nostra presència a les xarxes i la feina que hi fèiem. Aquesta persona ha arribat a fer muntatges en vídeo amb les nostres feines i els nostres vídeos o fotos des de l’anonimat rient-se de nosaltres. Al principi no li vaig donar importància, tot i que alguns sospitàvem que era una persona del mateix sector. Ahir la periodista Carme Rocamora (a qui guardo estima per la seva professionalitat i contundència a l’hora de fer periodisme) va publicar al nació digital la identitat d’un perfil barrejat amb la polèmica de Francesc Dalmases on una suposada periodista anomenada “Joana Masdeu” piulava d’una forma molt propera a Junts i que denotava certa incoherència a l’hora d’escriure com ho faria un/a periodista. Si cliqueu aquí podreu veure la notícia de la qual parlem.

Això em va despertar la curiositat. Volia saber qui podia ser la persona que estava darrere d’un compte amb coneixements d’edició de vídeo i tanta mala llet com per dedicar temps a fotre merda a companys de professió que suposadament haurien d’estar fent pinya. No pensava que la persona que duia el compte hi hauria vinculat el seu telèfon, per això no se’m va ocórrer la idea abans, ja que seria de “tenir poques llums”. Entenc que hi vincularia un correu electrònic creat de nou únicament per l’ocasió. Doncs bé, la realitat supera la ficció. Per posar-nos en context, aquesta setmana publicava jo un documental sobre la meva vida i el meu passat, intentant ser una font d’inspiració i exemple de superació i supervivència per unes persones que haguessin pogut passar el mateix que jo. En qüestió el documental d’aquí sota.

Doncs des del compte anònim de Twitter la persona va dedicar-se a fer un muntatge en vídeo amb una edició força elaborada amb parts del meu vídeo que veureu aquí sota.

És més que evident que per fer això s’ha de tenir molt poca feina, molt temps lliure i ser molt mala persona. Volem creure que és més d’una persona que hi ha darrere d’aquest compte (cosa que més tard hem confirmat), però evidentment només tenim la prova de la persona que hi ha vinculat el telèfon: Mireia Comas, fotoperiodista de Terrassa.

Després de les comprovacions pertinents confirmem la identitat de la persona que hi ha darrere del compte. Com podeu comprovar al compte de “Robert B. Weide” publica coses atacant a diversos professionals de la seva professió amb ànim d’ofendre’ls des de l’anonimat. En el compte s’ha eliminat algunes piulades tot i que en conserven. Tal com creiem jo i d’altres, com també m’ha afirmat la Mireia Comas, són vàries les persones que s’amaguen darrere el compte, però evidentment no hi ha manera de localitzar-les. Mireia afirma que “era per fer la gràcia” i que no donarà el nom dels seus companys. Jo m’he preguntat si, en aquest punt de l’article calia donar o no el nom d’una companya. D’una suposada companya (i diverses persones més) del sector on dediquen temps entre ells a parlar malament dels companys, inclús dedicar hores a fer muntatges en vídeo des d’un compte anònim on t’etiqueten per veure la seva obra d’art i rebre aplaudiments a les seves gràcies. Lluny d’això, s’ha de ser molt mala persona per fer-ho. Però bé, si el telèfon de Mireia va ser el 3r que vaig introduir, ja deveu comprendre perquè sospitava d’ella: evidentment no era el primer cop que havia tingut problemes amb ella, que m’havia dit coses en públic, en privat o fins i tot escridassat davant d’altres companys de manera injustificada. Deixant aparcat ja l’assumpte, si tenen el valor de fer-ho des de l’anonimat, que també el tinguin per donar la cara.

Conclusió final

En definitiva venia a oferir-vos un petit tast de totes les trampes, entrebancs, precarietat, odi i mal companyonia que vivim en el sector. Tot i que puc dir que visc de la meva feina, són molts els impediments que se’ns ofereixen a la feina per dur a terme els nostres projectes. Diverses associacions i mitjans de comunicació que s’han apropiat de les meves feines no els puc mencionar perquè a canvi que em paguessin el que se’m devia acceptava no publicar ni parlar sobre l’incident amb ells. Condicions pròpies d’una màfia per mantenir aparença de professionalitat. Els egos, els diners i la competitivitat sovint passen per damunt de l’objectiu real de la nostra feina i acaben creant uns monstres que lluny de dignificar la professió, l’empitjoren.

També vull donar les gràcies eternes als mitjans amb qui puc anar fent coses com a freelance (TV3, Àpunt, Tot Barcelona, Kamchatka i varis internacionals) amb qui si respecten la meva feina, ja que si diem les coses dolentes o constructives a millorar, les bones també.

He rumiat molt abans de tirar endavant amb aquesta publicació, analitzant els possibles entrebancs que m’aporti, o els beneficis. Penso que no em quedaré sense feina tot i que alguns decideixin tancar-me les portes, i també que cal que tothom sàpiga com van les coses i que no tot és blanc ni negre. No crec que estigui sent estúpid publicant això, ni perdent el temps, o caient a un nivell més baix, s’havia d’explicar. Animo a tothom a llegir i compartir sempre la informació veraç de les coses. A qüestionar-se a si mateix i també el que li posen davant dels ulls. A apostar pel periodisme valent i l’esforç que molts hi posem. Perquè la passió d’uns no pot deixar d’existir per la ineptitud, l’ego i la toxicitat d’altres. Crec que fer silenci en tot això no aporta res, i possiblement explicar-ho si, senzillament és el que m’encoratja a explicar-ho. A més tinc comprovat de primera mà que quan un exposa aquestes coses acaben havent-hi canvis.

Agraïments com sempre a les persones que si que ajuden, que fan una professió més bonica i més digerible tant al terreny professional com al personal. També a tu, per haver-te molestat a llegir fins al final. Una abraçada.

Tags:
Comparteix la notícia a les xarxes socials:

______________

L’Alerta necessita el vostre suport

L’equip de l’Alerta està formada per persones que fan aquesta tasca de forma voluntària. Degut a l’augment de visites ens hem vist obligats a apujar les capacitats del servidor, per tant tenir més despeses que no podem cobrir només amb la publicitat. Amb una petita aportació de forma completament segura pots ajudar-nos a continuar la nostra tasca.

Us podeu fer subscriptors de l’Alerta en aquesta pàgina.

Tens dubtes? Totes les respostes en aquest post!

Ets una empresa? Anuncia't a l'Alerta!

Altres notícies que et poden interessar
5 1 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
1 Comment
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Albert
Albert
1 month ago

Fa un temps et segueixo, David. Moltes felicitats i molts ànims!!!