fa 1 any

ENTREVISTA | Expulsions i vigilància: Continua el bloqueig informatiu al Sàhara Occidental

Perseguida i vigilada pel servei secret marroquí, Núria Bota ens explica en una entrevista com la van expulsar del país

Perseguida i vigilada pel servei secret marroquí, Núria Bota ens explica en una entrevista com la van expulsar del país

Per Laura Luque

La Núria Bota, mestra, activista per l’alliberament del poble sahrauí i voluntària al camp de refugiats de Smara, va ser expulsada per les autoritats marroquines de l’Al-Aiaún, la ciutat més important del Sàhara Occidental.

El passat febrer li va sortir l’oportunitat de viatjar a Mauritània amb un amic per conèixer i visitar la terra amb la qual hi té una estreta vinculació. És fundadora del col·lectiu “Una finestra al món”, que fa 12 anys que funciona amb l’objectiu d’intercanviar experiències educatives entre escoles de Catalunya i escoles dels camps de refugiats. Viatjava sense càmera i sense intenció professional, era un viatge personal. “Em feia molta il·lusió conèixer la seva terra i trobar-me amb joves sahrauís que em poguessin explicar com viuen i com estan”, assegura.

Van estar deu dies recorrent Mauritània abans de creuar en taxi la frontera de Guerguerat i, quan van arribar a Dajla –la primera ciutat del sud del Sàhara Occidental- i van fer una petita excursió pel port, van notar que els estaven vigilant: “Jo vaig sentir que hi havia un cotxe que anava súper a poc a poquet tota l’estona darrere nostre i dues persones caminant”. Les autoritats marroquines els van sotmetre a una vigilància constant, amb un dispositiu format per unes 8 persones: “Dormien davant del nostre hotel, ens seguien absolutament tots els passos, fent-nos fotos, apropant-se… I cada vegada la intimidació era més gran”, recorda. Finalment, va decidir trucar un amic dels territoris ocupats per preguntar si la situació era normal, però va respondre que no a aquest nivell: “Deuen haver vist la teva vinculació amb el nostre poble”, va sospitar. Des de llavors, es van mantenir expectants a què arribés el moment en què els diguessin quelcom o, fins i tot, que els detinguessin.

Es van dirigir cap a l’Al-Aiaún amb un taxi, però la policia va parlar amb el conductor poc després que ells ho fessin. Van passar els 15 controls existents entre Dajla i Al-Aiaún i va ser a l’últim control que els van interceptar: “Ja vam arribar i ja vam veure com 10 o 12 homes entrajats, vam pensar que era estrany, ja que normalment hi havia unes 2 o 3 persones a cada control”, relata. Els van fer baixar del cotxe i l’esperança que només volguessin mirar els passaports, va desaparèixer quan el taxista va marxar. “Ens van portar a un quartet i ens van explicar de males maneres que ens expulsaven, que no volien que estiguéssim allà, que ens portarien a Agadir en cotxe”, explica. Van intentar pactar amb ells, feia 6 hores que viatjan i els volien fer recórrer les carreteres durant 8 hores més.

Els van fer callar i pujar a un taxi amb supervisió policial. Van arribar a Agadir a les dues de la matinada i van comprovar que el següent vol en direcció a les Illes Canàries sortia passats 2 dies. Van intentar fer vida normal a Agadir, però la gent estava incòmode amb la seva presència i la vigilància era incessant: “Entràvem a l’hotel i quan ells parlaven amb el personal, ja canviaven l’actitud amb nosaltres”. Van agafar una excursió de l’hotel i no els van sotmetre a control, els va semblar estrany, però sospiten que hi havia un infiltrat entre els turistes que anaven d’excursió: “Hi havia un noi que anava sol, era l’únic passatger que ja es trobava dins el minibus quan va arribar al nostre hotel i va estar tota l’estona amb nosaltres, fent-nos moltes preguntes”, recorda. Assegura que el nivell de control era asfixiant i, finalment, van optar per utilitzar l’humor com a eina de gestió: “Vam acabar fent-los fotos també nosaltres, fins i tot vam jugar al pica-paret”, comenta.

El dia 19 de febrer la policia els va seguir fins a l’aeroport per assegurar-se que marxaven: “Ens van seguir fins i tot dins d’aquest, com si fóssim terroristes. Amb l’escàner, un rastreig de les motxilles que va durar 1 hora… Un nivell d’intimidació com si realment suposéssim un perill per a la seva integritat territorial i física. Fins i tot les noies de l’aeroport ens observaven nerviosos, com si realment els hi haguessin dit que érem quelcom superperillós” relata amb un riure incrèdul.

A banda de tota la feina als camps de refugiats, a Tarragona la Núria i la seva fundació organitzen manifestacions, formen part de la mesa de coordinació del moviment sahrauí, fan xerrades, congressos, treballen amb la universitat per difondre la causa… “Intentem tot el que podem i més”, fa molts anys que la Núria està compromesa amb aquest poble. “Imagina’t el nivell de control que, cada vegada que arriba un turista, el rastregen per veure el què”, comenta. Hi ha hagut altres casos d’expulsions del Sàhara Occidental, com la d’en David Melero, fotoperiodista i co-fundador de l’Alerta Canal, acompanyat de l’activista Oriol Puig, així que la Núria era conscient que això podia passar.

“El que sí que no em vaig imaginar era aquest nivell d’intimidació i de vigilància… Llavors, si nosaltres, que no som “ningú”, vam viure això, imagina’t el nivell de repressió, violència i de violacions dels drets humans que poden viure els sahrauís que fan activisme als territoris ocupats. Nosaltres amb només una setmana ho vam trobar superasfixiant i ells viuen una vida sencera així”, lamenta.

Recorda que van veure al carrer un grup de dones sahrauís que estaven cantant consignes amb fotos dels seus fills desapareguts exposades a terra: “Em vaig penedir moltíssim de no poder aturar-me a donar-los la mà i fer-los una abraçada, però només faltava això…”. Les desaparicions de joves activistes són constants, diàries, entren a les seves cases, se’ls enduen i no tenen comunicació amb la família i amics. Quan la gent vol queixar-se d’aquesta situació, el desmantellament de la manifestació és immeditat i molt violent. “Això ho sabem perquè hi ha joves que es juguen la vida com equip mèdia, que recullen imatges del que passa allà, però als periodistes i activistes no ens deixen entrar a recollir aquests testimonis”, assegura.

Remarca la responsabilitat del govern espanyol en aquesta situació: “Espanya encara és la potència administradora d’aquell territori, no l’ha descolonitzat, està pendent. El dret internacional diu que s’ha de fer a través d’un referèndum d’autodeterminació pel poble sahrauí i no ho ha fet”, recorda. Es queixa de la hipocresia de l’Estat espanyol en comprometre’s a ajudar els refugiats ucraïnesos, donant l’esquena als sahrauís: “Espanya té els seus propis refugiats, que són els més antics del món, prop de 200.000 que fa quaranta-set anys que malviuen en camps de refugiats. Tot és una farsa enorme”, reivindica. “Els interessos econòmics, la pesca, el petroli… Passen per davant de les persones. El poble sahrauí està vivint un espoli”, finalitza.

Malgrat tot, la Núria es mostra decidida, continuarà lluitant amb determinació i defensant una causa silenciada en què està involucrat el govern central espanyol.

Tags:
Comparteix la notícia a les xarxes socials:

______________

L’Alerta necessita el vostre suport

L’equip de l’Alerta està formada per persones que fan aquesta tasca de forma voluntària. Degut a l’augment de visites ens hem vist obligats a apujar les capacitats del servidor, per tant tenir més despeses que no podem cobrir només amb la publicitat. Amb una petita aportació de forma completament segura pots ajudar-nos a continuar la nostra tasca.

Us podeu fer subscriptors de l’Alerta en aquesta pàgina.

Tens dubtes? Totes les respostes en aquest post!

Ets una empresa? Anuncia't a l'Alerta!

Altres notícies que et poden interessar
0 0 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments