Una crònica de Laura Luque amb fotografies de David Melero

Aquests últims dies els mitjans de comunicació i les xarxes socials estan plens d’imatges de ciutats devastades per l’ofensiva russa a Ucraïna: Kyiv, Jarkov, Mariúpol… On abans hi havia edificis, parcs, places i vida, ara hi ha cendres, runes i vides trencades.

Al nostre imaginari, la guerra actua sobre un escenari de color gris fum i damunt d’un cúmul de pedres mal posades que han passat de ser paviment, a ser l’amagatall de milers de casquets de bales. Però els estralls de la guerra, com els projectils, s’escampen arreu, fins i tot als llocs més insospitats.

Segons l’ACNUR, el nombre de refugiades ucraïneses ascendeix ja a 2,7 milions i moltes d’elles es troben encara atrapades en llimbs fins que trobin algun lloc segur on restablir la seva vida. La guerra, per tant, no només té una imatge de sang i destrucció, sinó que, a milers de kilòmetres dels camps de batalla, espais quotidians es reconverteixen en refugi de pors i de misèries.

L’estació de la ciutat polonesa de Przemyśl n’és un perfecte exemple, on abans les persones caminaven de pressa per no perdre el tren, ara s’acumulen centenars de refugiats acompanyats de maletes, bosses i mascotes.

Les voluntàries, vestides amb pitrals grocs i taronges, caminen ràpidament per ajudar al màxim de gent que puguin. Una d’elles fa un any que viu a Polònia, però és d’Odessa: “La meva família encara està allà. M’agradaria tornar per ajudar-los, però no tinc diners per anar-hi i a més a més la situació allà és molt complicada”, ens explica abans de trencar-se i perdre’s entre la multitud assegurant-nos que estava buscant algú. La Vika, una noia jove que també porta un pitral taronja, viu una situació similar: “Estudio a Polònia, però sóc de Kyiv, la meva família no pot sortir d’allà perquè és molt perillós sortir dels refugis antiaeris”, diu.

Moltes de les voluntàries que reben a les refugiades a l’estació són ucraïneses, així que la bona comunicació i l’empatia total amenitzen aquest procés.

És un lloc de pas, d’espera, on les mirades de les nouvingudes es creuen amb poca freqüència perquè estan perdudes en algun lloc indeterminat de l’espai. Fa olor de menjar, concretament a Kielbasa, una salsitxa típica de la cuina polonesa. Les refugiades poden passar una nit en aquesta estació i després seran reubicades a altres espais habilitats com escoles, pavellons o el centre comercial Tesco, que té espai per 1000 persones. Finalment, abandonaran aquestes llars temporals i se n’aniran amb voluntàries, familiars, amics, coneguts o tots sols a construir una nova vida que emergirà de la pols.

A l’estació també hi ha qui espera l’arribada d’un tren que el durà a altres punts de Polònia. Un home gran assegut al passadís que connecta el vestíbul i restaurant es mira el seu bitllet de tren com si aquest pogués mostrar-li com serà el seu destí després d’haver deixat enrere tot el que coneixia. La decoració elegant d’aquesta estació del segle XIX col·lideix amb el més natural de l’ésser humà: llàgrimes, ulleres porpres sota els ulls, mares donant menjar als fills, un agut instint de supervivència generalitzat.

Amb l’atmosfera que s’hi respira, el dolor deixa de ser un concepte abstracte i s’arriba a percebre amb tots els sentits, tot i que les mares, sobretot, s’esforcen a mantenir-se fermes. La Beata, directora d’una escola que dóna sostre temporal a 40 refugiades, ho explica amb precisió: “Els nens semblen no ser gaire conscients del que estan vivint, les adultes que arriben aquí encara senten l’adrenalina de l’èxode i es mostren fortes i reservades, però als adolescents se’ls veu molt tristos i apagats.” Comenta que ofereixen assistència psicològica a les nouvingudes, tanmateix, no la volen: “Estan aquí uns 2 o 3 dies, encara no han processat el que està passant, probablement quan s’estableixin a una zona més fixa sí que necessitaran parlar amb algú.” El que veiem, per tant, no és una mostra de dolor explícita i dramàtica, sinó que aquest es percep en tota la seva esplendor en imatges subtils: expressions facial descompostes, llavis premuts, absència de brillantor als ulls.

A l’estació se sent una remor constant i una barreja d’ucraïnès, polonès i anglès. Les que fugen de la guerra es limiten a parlar amb les voluntàries, per saber les opcions que tenen, i a través del telèfon, sobretot amb els homes que s’han hagut de quedar per lluitar. Les mares donen instruccions bàsiques als fills i somriuen quan aquests reben mostres d’afecte per part dels periodistes o dels voluntaris que reparteixen xocolatines.
Entre el caos, la confusió i la incertesa, trobem una organització eficaç i un conjunt d’accions petites que culminen en una gran resposta col·lectiva, és el potencial d’actuar totes a una. Enmig del batibull del vestíbul, una mirada es clava en la meva, és la voluntària amb qui hem parlat abans. Baixa el cap, perduda, i repeteix en veu baixa: “Estava buscant algú”.