El grup maresmenc de folk rock Ebri Knight ha presentat “La Cura“, un single que vol reivindicar tota la gent que està posant l’interès general per sobre del propi tant des de casa com als llocs de treball.

El videoclip està format per vídeos dels propis integrants del grup mesclats amb els que els van fer arribar diversos equips de sanitaris, caixeres de supermercat, periodistes, treballadors de la neteja, famílies i voluntaris que fabriquen material mèdic des de casa.

La cançó és el primer llançament del grup després dels recents canvis en la formació que compta ara amb Alba Atcher a la flauta travessera i Laia Anglada a la bateria. El single ha estat mesclat a La Marina Alta pels estudis de Mark Dasousa, el famós productor valencià que també col·labora amb altres grups com Pupil·les.

Una gravació trepidant i casolana

El senzill ha estat gravat en pocs dies i des de casa de cada membre del grup. Han hagut de fer servir un gran enginy per poder gravar cada part de la cançó, ja que cap dels integrants té un estudi de gravació a casa.

Prova d’això són les peripècies que van haver de fer per gravar cada instrument. Alba Atcher, la nova flautista de la formació, explica que va haver de gravar-se amb el mòbil dins d’un armari per obtenir el millor so. També va tenir problemes Laia Anglada, la nova bateria, ja que no disposava d’una bateria i va haver de fer servir sons MIDI.

Lletra de “La Cura” d’Ebri Knight

Entre quatre parets
trobar sentit a res
bombardejats pel soroll
i la consciència.

Respira a poc a poc,
la doctrina del xoc
truca a la porta
a l’ombra de la histèria.

Potser qui sembra la por i el terror després et vendrà la cura,
potser la cura de tot és cuidar-nos i obrir els ulls.

Però entre les pors i les ombres s’obre una escletxa de llum,
la tendresa i la distància neixen allà on vulguis tu.

Futur classificat,
avui no hi ha rescat,
l’espai comú
ja fa temps que és a l’abisme.

Regna la confusió
però viu la vocació,
marees blanques
combaten el cinisme.

Potser els profetes que criden més fort no hagin tingut mai la cura,
potser la cura de tot és cuidar-nos i obrir els ulls.

Però entre les pors i les ombres s’obre una escletxa de llum,
la tendresa i la distància neixen allà on vulguis tu.

Que no és massa tard encara si algun dia explota tot
que sobre les seves cendres hi farem un altre món.

Un que no ensenyi a xuclar-nos la sang,
que deixi enrere trampes i paranys,
un que trenqui les balances i faci
que els nostres somriures valguin més que tot.

SEMPRE EBRIS, SEMPRE HOOLS!