Visitem un hospital militar d’estabilització del front sud, situat en una petita localitat del sud-est d’Ucraïna.
Un escrit de Daniel Vázquez i unes imatges de David Melero
Després de rebre els primers auxilis al camp de batalla, els soldats ferits són traslladats a hospitals d’estabilització amb l’objectiu d’assegurar-ne el seu estat de salut. Es tracta del primer pas abans de ser enviats a qualsevol centre hospitalari més gran. Les zones properes al front disposen d’una gran quantitat d’aquests complexes malgrat que ens expliquen que la majoria han estat objectius de diferents atacs russos. De fet, fa pocs dies ja vam poder presenciar un que va ser bombardejat recentment a la regió de Mykolaiv.
Només entrar pel carrer principal del poble, ja es pot apreciar l’ambient d’una localitat molt propera al front, hi ha una forta presència de militars per tot arreu. Molts d’ells porten samarretes del regiment AZOV, batalló fundat l’any 2014 a Mariúpol durant la guerra del Donbass i que després de la caiguda de la ciutat banyada pel Mar d’Azov el passat mes de maig, va haver-se de reorganitzar i reestructurar en diferents ciutats del país.
Un dels metges que treballa a l’hospital ens ensenya les diferents àrees i la gran quantitat de sales de les que disposa. Abans de la guerra es tractava d’un hospital civil però ha estat reconvertit en militar atesa la proximitat al front. Tot i això, ens comenta que actualment també tenen pacients civils. Ens explica que, com és evident, les ferides més comunes que presenten els qui atenen aquí són per impacte de bala i metralla i que aproximadament el 99% dels que aconsegueixen arribar amb vida acabaran sobrevivint.
Els rescats fins a primera línia els fan en unes ambulàncies de camuflatge per tal d’evitar ser vistos des d’una gran distància.
Durant el dia d’avui han hagut de realitzar una actuació malgrat que, malauradament, no hi ha hagut res a fer i la víctima ha mort minuts després de l’accident.
L’Illea, de 17 anys i que d’aquí pocs dies havia de començar la universitat, anava a pescar acompanyat del seu pare quan de sobte ha trepitjat una mina antipersona. El seu pare, qui ho ha presenciat tot de ben a prop, li ha fet un torniquet però no ha pogut fer res per salvar-li la vida.
Hores després, la parella plora desconsoladament al peus del seu fill. La Ramashka, l’encarregada del dipòsit de cadàvers, es dedica a netejar i preparar el cos per ser enterrat. La cara més dura de la guerra, l’enorme fragilitat de la vida.
En caure la nit, un militar que presenta un important estat d’embriaguesa és interceptat per dos companys que, després d’una bona estona fent evident l’enorme quantitat d’alcohol prèviament ingerida, se l’enduen amb cara de pocs amics. Sense tenir coneixement de quin càstig li correspondrà pel seu comportament, aquestes situacions també formen part de la guerra i ajuden a entendre com de complicat ha de ser per una persona gestionar l’estrès durant un període de temps tan perllongat.
Aquí les nits són difícils i els pacients de l’hospital també en pateixen les conseqüències. En dues ocasions, a les dues i a les quatre de la matinada, les explosions els obliguen a refugiar-se al búnquer durant alguns minuts. De cop i volta, un passadís que es trobava completament buit, s’omple ràpidament de gent. La tensió es nota a l’ambient, fins i tot diversos militars que estaven custodiant la porta de l’hospital baixen al refugi amb els equips de protecció i els fusells. Quelcom que ens han comentat és observar l’actitud dels militars i només preocupar-nos si ells ho estan. Tot i ser durant pocs minuts, la seva presència allà ja ha fet que els nervis vagin en augment.
Poc a poc, però, comencen a pujar les escales i es dirigeixen novament cap a l’exterior. “Aquestes ja són sortides, són els nostres”, comenta un d’ells després d’escoltar-se una sèrie de detonacions.
A primera hora del matí ens dirigim cap a una població uns quilòmetres al nord, la Ramashka ens està esperant per explicar-nos com treballa a diari al dipòsit de cadàvers. Ens acompanya en Maksim, un militar que fa pocs dies va ser a Bakhmut, una localitat ubicada a la regió de Donetsk i un dels punts més perillosos de tota la línia del front. Ens confirma la duresa que es viu allà: “vaig tornar cap aquí ja que no aguantava la pressió”. Ell, per sort, va aconseguir sortir-hi, mentre que centenars de soldats que són enviats al front de Bakhmut no tenen bitllet de tornada.
D’altra banda, ens relata la precària situació en que es troben actualment molts militars a Ucraïna, havent de pagar la benzina de la seva butxaca i, fins i tot, havent-se de costejar l’adaptació del seu vehicle particular per tal de poder-lo fer servir en el context actual.
Es deia Aleksander, tenia 54 anys i va ser abatut per un tanc fa sis dies. Avui la Ramashka i els seus companys estan traslladant el cadàver d’aquest militar cap a la ciutat de Zaporizhia per tal de que sigui enterrat.
A l’Aleksander tan sols li quedaven unes poques hores a primera línia, el dia següent era l’aniversari de la seva dona i ell l’anava a veure. “Fins i tot s’havia canviat l’uniforme per anar més arreglat a veure-la”, afegeix la Ramashka. Malauradament, ara haurà de ser la seva dona qui el vagi a veure a ell. Novament, la crua realitat de la guerra, quan deixen de ser diversos números sobre el paper i passen a tenir nom i cognom.
359 són el nombre de persones que han passat per les mans de la Ramashka després d’haver perdut la vida en aquesta guerra. 359 noms i cognoms. Ella els recorda tots, fins i tot ha fet una recopilació d’objectes personals. De cadascú, un d’especial i amb un sentit. Ens explica que demana permís per fer una foto de la seva mà amb la dels difunts, així tots ells seran recordats i ningú caurà en l’oblit.
Comenta que les famílies estan contentes de que algú els doni l’últim adéu i els ofereixi l’homenatge que es mereixen ja que en moltes ocasions els familiars viuen molt lluny d’aquí. Segueix en contacte amb molts d’ells ja que creu que aquest recolzament moral que reben és fonamental en moments així. En aquest sentit, ens ensenya diversos missatges d’agraïment que ha anat rebent per la seva dedicació, tots ells encarnen un gran sentiment de pèrdua però alhora la satisfacció de saber que en l’últim moment no han estat sols.
Tanmateix, considera que la població que no es veu afectada de ben a prop, no entén el patiment de les famílies que perden un ésser estimat en aquesta guerra. “Ho veuen com un soldat menys al front”. “Aquest, queda lluny de les grans ciutats que ara es troben molt més tranquil·les i la gent ho va oblidant”, afegeix ella.
“Per això estic, ja que si no ho faig jo, qui ho farà? El que tinc clar, però, és que guanyarem i així honrarem a tots aquells que han perdut la vida en aquesta maleïda guerra”, conclou.
______________
L’Alerta necessita el vostre suport
L’equip de l’Alerta està formada per persones que fan aquesta tasca de forma voluntària. Degut a l’augment de visites ens hem vist obligats a apujar les capacitats del servidor, per tant tenir més despeses que no podem cobrir només amb la publicitat. Amb una petita aportació de forma completament segura pots ajudar-nos a continuar la nostra tasca.
Us podeu fer subscriptors de l’Alerta en aquesta pàgina.
Tens dubtes? Totes les respostes en aquest post!
Ets una empresa? Anuncia't a l'Alerta!