Aquest divendres serà la Diada Nacional de Catalunya i, a banda del debat de si té sentit celebrar una derrota, serà el primer cop de la dècada que no hi haurà manifestacions massives al principat. La situació sanitària actual impedeix que es puguin repetir una altra de les manifestacions més grosses de la història.

Però el que falta per veure és cap a on s’inclina la balança del carrer. L’ANC i Òmnium han convocat un centenar de mobilitzacions arreu del territori i els CDR volen concentrar forces a Arc de Triomf amb la incògnita de si el Blanc Bloc farà acte de presència o serà una enganyifa com Lliris de Foc (que convocaven i no es presentava ningú).

Segurament ANC i Òmnium arrossegaran més gruix de manifestants pel sol fet que les concentracions són arreu del país però serà interessant veure quanta gent no vol caure altra vegada en el pur simbolisme i vol manifestar-se per collar als polítics i recordar-los que el poble mana i el govern obeeix.

Cal aturar la deriva desmobilitzadora

Des de l’octubre republicà del 2017 hem vist com ANC i Òmnium anaven minvant les seves exigències als polítics catalans. Lluny queda el famós “president posi les urnes” de Forcadell. Sense el poble collant al carrer, els polítics han anat reculant més i més fins al moment actual, on la Generalitat és als tribunals contra independentistes que van exercir el seu dret a manifestar-se.

La independència ha anat desapareixent del debat polític, s’ha tornat a les engrunes autonomistes i el virus ha acabat apagant els pocs llocs de protesta que quedaven. Els principals actors independentistes es troben completament separats en una lluita partidista pel control de la Generalitat i els ciutadans se senten confosos, enganyats i desencantats.

Aquesta és la fórmula perfecte perquè acabi desapareixent el moviment de regeneració democràtica que es va engegar amb la sentència de l’Estatut. Però no tot està perdut, tots tenim la clau per revifar el conflicte contra l’estat: tornar a ser un problema.