Ja fa tres anys que la classe política catalana viu agenollada davant l’estat espanyol, tres anys de reculades que no han fet més que intensificar la ràtzia contra l’independentisme. Ja sumem més de dos mil cinc-cents represaliats, els últims ahir en un altre histriònic invent de Daniel Baena, Tácito, que feia carambola amb deu mil soldats russos i el Wikileaks de Julian Assange.

Fins quan els líders independentistes seguiran la línia de rebaixar la tensió veient-ne els resultats? Fins quan tots els actors del procés seguiran reaccionant als moviments de l’estat espanyol amb tímides paraules buides i convocatòries simbòliques? Quan tornarà l’independentisme propositiu que va posar contra les cordes a l’estat espanyol?

L’estratègia guanyadora durant els set primers anys del procés va ser anar sempre una passa per davant de l’estat. Per això es van fer els fulls de ruta, el llibre blanc de la independència i l’Agència Tributària Catalana (convertida ara en un mer recaptador per la Hisenda espanyola). Per això la gent es va sumar a un projecte: s’explicava què es volia fer, com es volia fer i quan es volia fer.

En canvi ara tenim que cadascú estira el carro en una direcció i, en conseqüència, el carro no es mou. Ningú es decideix en explicar com continuar i culminar el procés, ningú explica quins terminis o quines accions fan falta. I sobretot: s’ha deixat de parlar dels beneficis de la independència, de les raons de crear un estat català en forma de república.

I ningú s’atreveix a proposar-ho perquè no hi ha ningú al carrer demanant-ho. La gent s’ha oblidat de collar als dirigents catalans i només va darrere de la policia i els jutges espanyols, que continuen amb el seu divertimento amb total impunitat.

Sembla que l’ANC ha començat a fer passes en aquest sentit i exigirà als partits a definir als seus programes electorals com i quan pensen fer la independència, si recolzen o no la via unilateral. I promet seguir de ben a prop al guanyador de les eleccions perquè apliqui el que hagi promès.

És un bon moviment per part de l’organització independentista però no n’hi ha prou. Cal que els ciutadans exigeixin respostes als seus dirigents. Respostes que han de ser ben clares, ja no n’hi ha prou en definir-se com a independentistes perquè el moviment ha sobrepassat el moment romàntic i ha arribat al real: han d’explicar com i quan pensen arribar a la república en un termini curt de temps.