Auge de l’extrema dreta: la irresponsabilitat dels mitjans envers els discursos d’odi

Per Laura Luque i John McAulay | David Melero

L’Estat espanyol encara la cita electoral d’aquest pròxim 23 de juliol amb una amenaça de primer ordre: l’espectre de l’extrema dreta. En cas de confirmar-se el pitjor dels pronòstics, el govern de la quinzena legislatura podria incloure diversos ministres i fins i tot un vicepresident obertament nostàlgics de l’època més fosca d’aquest país. Una coalició entre el Partit Popular i Vox, si surten els números, comportaria un dels retrocessos més perillosos en matèria de drets humans –i això venint d’un executiu que ha estat responsable de la tragèdia de Melilla, amb desenes de migrants morts per les autoritats frontereres–.

El fenomen ultra no és exclusiu a Espanya. El discurs xenòfob, ultraconservador i nacionalista del partit de Santiago Abascal ha calat també a altres països europeus amb un recorregut històric similar –Giorgia Meloni governa ara a Itàlia mentre Alternativa per Alemanya s’infla enquesta rere enquesta–. Tots tres moviments polítics defensen postures que no només no solucionen, sinó que empitjoren l’estat dels reptes que encara la societat actual, com ara el canvi climàtic, la pobresa sistèmica o la migració. No obstant això, han sabut irrompre amb força entre un important segment de l’electorat. Com s’explica aquest fenomen?

No hi ha una resposta senzilla. Ara bé, com explica a l’Alerta Toni Rodon, politòleg de la Universitat Pompeu Fabra, Vox ha sabut adaptar el seu discurs per mantenir els votants que va atreure amb el tema de la independència de Catalunya: “Ha aconseguit retenir-los amb temes com la seguretat, que amaga qüestions d’immigració, i també la crisi econòmica, que certs sectors de la població la pateixen més i això els empeny a fer un vot protesta i utilitzar Vox per a això”.

Un altre factor clau d’aquest triomf ha estat la manera com el relat ultra s’ha fet un espai en l’imaginari col·lectiu de la ciutadania, amb uns arguments que s’han tornat ordinaris i habituals. “No només hem arribat a una normalització de l’extrema dreta, sinó a una normalització de les idees de l’extrema dreta”, avisa Rodon. L’expert posa la igualtat de gènere com a exemple d’una qüestió que abans generava “consens” fins a la irrupció de Vox. “Ara, arran de l’arribada de l’extrema dreta a les institucions, hi ha molta gent que a les enquestes ja es veu amb cor de mostrar-s’hi en contra”, lamenta. I això amb un ‘debat’ que provoca una rèplica molt menys hostil que la violència masclista, els drets del col·lectiu LGBTQ+ o el racisme.

La responsabilitat dels mitjans de comunicació

Per entendre com s’han normalitzat algunes d’aquestes idees més reaccionàries entre la societat catalana i espanyola cal posar el focus sobre els mitjans de comunicació. Durant anys, la premsa, la ràdio i la televisió s’han dedicat a reproduir els missatges dels partits ultres com Vox. “Hi ha una relació evident entre el tractament de l’extrema dreta per part dels mitjans de comunicació i la normalització, acceptació i promoció d’aquesta”, assenyala Miquel Ramos, periodista especialitzat en l’extrema dreta. Explica també que la tècnica de blanqueig més perillosa que fan servir els mitjans de comunicació -tant privats, com públics- és la de basar l’enfocament de certs temes amb el punt de vista de l’extrema dreta: “Quan parlen d’immigració, de determinats col·lectius, d’habitatge, de problemes socials… Ho fan des del punt de vista seguritari, per exemple, en comptes del punt de vista estructural. D’aquesta manera estan reproduint el marc de l’extrema dreta i, per tant, estan afavorint que les seves idees calin”, argumenta. 

Un exemple recent és el cas d’El Kubo i La Ruïna, els edificis ocupats a la Bonanova de Barcelona des de fa set anys, una realitat que no va entrar de ple al debat social fins a les portes de les eleccions municipals. El periodista explica que l’empresa Desokupa –amb vincles neonazis– va aliar-se amb la dreta i l’extrema dreta política i mediàtica per “crear un problema” que fins aleshores no existia. Tots els mitjans de comunicació en parlaven, alimentant la creença que el problema de l’habitatge és l’okupació i apartant l’atenció del problema estructural que provoquen els habitatges buits, els fons voltors i els lloguers abusius. “Estaven absolutament interessats a reproduir aquest marc i criminalitzar un col·lectiu amb una ideologia d’esquerra radical”, assegura. Aquesta campanya de la por buscava també “fer creure que l’Ajuntament de Barcelona estava en connivència amb aquells grups, quan és evident que també hi ha una confrontació històrica amb l’esquerra institucional”, explica.

Aturar l’ascens de l’extrema dreta

Aleshores, de quina manera han d’actuar els mitjans de comunicació enfront del discurs ultra? La resposta no és senzilla, especialment quan es té en compte que els canals privats sovint es deixen guiar pel lucre econòmic, “i si l’extrema dreta dona audiència la faran servir”, alerta Ramos. A més, en el moment en què Vox obté representació institucional, també els mitjans públics estan obligats a reservar-li una determinada presència mediàtica, especialment en període electoral. Però això en cap cas justifica donar via lliure a discursos d’odi i informacions falses. “La responsabilitat de qualsevol periodista hauria de ser no donar per vàlides les opinions i els discursos de l’extrema dreta si aquests atempten contra la veritat i els drets fonamentals”, diu Ramos.

Per la seva part, Rodon rebutja la utilitat dels ‘cordons sanitaris’ que s’han impulsat a altres països europeus. El problema, adverteix, és que s’acaba convertint l’extrema en un “actor rellevant” i en una “oposició de facto” que pot aprofitar aquesta rivalitat per a victimitzar-se. En tot cas, el politòleg té clar que una de les millors maneres per fer retrocedir l’extrema dreta és resoldre els “problemes estructurals” que porten milions de ciutadans a decantar-se per aquesta opció política. Per tant, cal anar a l’arrel i fer els canvis pertinents per garantir una vida digna, i per això fa falta voluntat política i la col·laboració inestimable dels mitjans de comunicació.