Text de Daniel Vázquez Ros i imatges de Júlia Cussó Melero

L’Emirhan (15) es troba palplantat enmig del carrer observant l’activitat d’una de les múltiples grues que treballen a la ciutat d’Adıyaman per intentar trobar supervivents. Té la mirada perduda, i a la vegada ben transparent, es pot intuir que el que ha viscut durant els últims nou dies marcarà un abans i un després a la seva història. Una bona part de la seva infància se n’ha anat, el terratrèmol li ha robat, com també la vida d’un dels seus millors amics.

El centre de la ciutat és un caos, l’avinguda principal es troba completament col·lapsada per la gran quantitat de cotxes que hi circulen. De tant en tant, algun camió que queda creuat enmig dificulta encara més la circulació i els clàxons dels vehicles actuen com a banda sonora d’aquest batibull. Al parc cultural Mimar Sinan, AFAD, una agència governamental especialitzada en la gestió de catàstrofes, ha instal·lat una gran quantitat de tendes per les persones que s’han quedat sense llar.

L’Emirhan, com si es tractés de casa seva, recorre els passadissos que s’han format entre les diferents carpes. Xerrar amb coneguts, deambular sense rumb i compartir té i estones de reflexió amb desconeguts s’ha convertit en la rutina de molta gent. És com si el temps hagués quedat aturat. El terratrèmol s’ha endut, fins i tot, les obligacions. Un sentiment força estès entre la població d’aquesta ciutat és que l’ajuda humanitària ha arribat tard, fins tres dies després del terratrèmol no van començar a aparèixer per la zona les primeres organitzacions. Estan convençuts que moltes vides s’haurien pogut salvar amb una actuació més ràpida. “I la de gent que encara hi ha atrapada sota la runa, les xifres que s’estan donant no es corresponen amb la realitat”, comenta ell.

Així mateix, endureix el seu discurs criticant al govern i als mitjans occidentals per no preocupar-se dels kurds o, directament, difondre mentides. “Nosaltres som gent que ajudem a aquells qui ho necessiten i que es troben en situacions delicades. Definitivament, som diferents. Ens sentim molt més propers a Síria, l’Iraq o l’Afganistan que a Turquia i l’Occident”, reivindica. Per sort, la casa de l’Emirhan no s’ha vist greument afectada pel terratrèmol més enllà d’algunes esquerdes a la paret. Uns afortunats, donades les circumstàncies. Tot i l’autèntic malson que estan vivint, l’únic objectiu del jove és presentar-nos els seus pares i el seu germà i oferir-nos tota mena de queviures per fer-nos sentir com a casa. Resulta paradoxal, tant ha tret el terratrèmol a tanta gent i tant podem extreure de lliçons de vida com les que ens dóna l’Emirhan.